Archivo del blog

lunes, 29 de noviembre de 2010

CONÍFERES

FAMÍLIA PINÀCIES

Pinus halepensis
Conífera de la familia pinàcea originària de la conca mediterranea. També conegut con pi blanco pi carrasco. És el pi que creix a la mediterrana fins als 1500 m del nivell del mar. De 15 a 20 m d'altura i de 5 a 7 m de diàmetre. En fer-se adult queda sense protecció a la seua base i la seua copa forma una ampla ombrel·la d'aspecte irregular. De forma ovalada o piramidal des de la base que s'obri i es torna menys piramidal amb l'edat. Branques verticilades al principi encara que de seguida comencen a aparèixer de manera més anàrquica sobre el fust. Escorça: Tant en el fust jove com en les branques té coloració grisenca o platejata que es torna més fosca, marró vermellosa i amb tessel·les allargades amb l'edat. Gemmes i fulles: Gemmes apuntades amb base cilíndrica, sense resina i recobertes d'escates marrons. Fulles: Perennes, agulles fines de 6 a 15 cm de llarg, agrupades de dos en dos, a voltes de tres en tres, color verd clar, llises. Espècie monòica. "Fruits": Cons o pinyes ovoides, simètrics de 6 cm. S'obrin i deixen anar les llavors i queden al arbre durant molts anys. Arbre molt rustic amb creixement ràpid. Alèrta amb les plagues de procesionariaEl seu paper ornamental és important en jardins de zones àrides on altres espècies fracassen. Usos a jardineria: En grups, filtres visuals i acústics, com a exemplar aïllat, etc. Per la mateixa raó, s'utilitza com a element protector contra l'erosió en zones àrides del litoral. Suporta la sequera millor que cap altre pi. Suporta la contaminació, el vent, les gelades, la sequera, la calç, però no la sal. Creix ràpidament en tots els terrenys. 


Pinus pinea 
Conífera pertanyent a la família pinàcea originària del Mediterrani. Polpularment conegut com  pi italià o pi pinyoner. És el pi que viu més prop de la mar. Com la majoria de les coníferes es tracta d'un arbre perennifoli de fins a 30 m.  Els adults presenten la copa en forma d'ombrel·la. L'escorça és molt gruixuda, de color marró grisenc i molt trencada, es desprèn en grans plaquetes en la maduresa, deixant grans taques vermelloses. Posseeix uns arrels secundàries molt desenvolupades per a extraure aigua de les capes profundes. Alèrta: necessita molt espai. Fulles aciculars alguna cosa rígides i punxants de 10 a 20 cm de llarg, agrupades de dos en dos. Els exemplars joves tenen les fulles de color verd blavenc i les dels adults mostren un color verd clar viu. Són els pins con les pinyes mes groses. La pinya madurarà al tercer any o en la primavera del quart any després d'aparèixer. Creixement lent. És un arbre de gran longevitat, arribant a viure fins a 500 anys. L'espècie destaca per la producció de pinyons comestibles, utilitzats per a consumir directament, en confiteries i receptes culinàries. La fusta és de color clar. S'utilitzan per a sostenir les dunes i terrenys sorrencs. En jardineria es pot fer serrvir con exemplar aïlat, en grups, en alineació; es un pi molt ornamental.És una espècie clarament de llum que precisa de llargues insolacions per a fructificar. Sol donar-se en altiplans, planes, pujols i vessants baixos, fins i tot sobre dunes des del nivell del mar fins als 1.000 m. Suporta bé la sequera estival , el fred i les gelades. Creix en tot tipus de terrenys, encara que es dóna millor en els granítics i calcaris solts. Requereix molta llum. Plagues: procesionària i barrenadors.


Pinus canariensis

Conífera de la família de les pinàcies originària de les Illes Canàries. Espècie monòica. Majestuós arbre de llargues fulles aciculars. Arbre de port piramidal i talla elevada que pot aconseguir els 60 m d'altura encara que el normal és que no sobrepasse els 25 m. Fulles persistents, fines, apareixen agrupades de tres en tres i la seua longitud és major que en altres espècies. Pinyes de color marró i lustroses. Pinyons d'uns 12 mm de llarg, color més fosc per una cara que per l'altra i amb ala fixa d'uns 2 cm i llarga. Floreix a principis de primavera, madurant en la segona primavera i disseminant en el tercer estiu. Fructifica anualment però amb més profusió cada 3 o 4 anys. El seu paper protector és indiscutible dins de la seua àrea de distribució amb ambient volcànic on altres espècies no apareixen. Posseeix una fusta molt benvolguda. S'utilitza en construcció i fusteria poc cuidada. Posseeix un gran valor ornamental per les característiques morfològiques del seu fullatge i el seu port cònic regular. Resisteix grans oscil·lacions tèrmiques anuals que van des dels -10ºC de l'hivern fins a més de 40ºC a l'estiu. Espècie xerófita. Tolera sequedat. S'adapta bé als sòls pobres i calcaris. En la seua zona original vegeta sobre gran quantitat de substrats volcànics. En les zones d'introducció per l'home no sembla tenir preferències clares sent igual d'abundant sobre sòls calcaris com silícis. Summament rústic en el litoral. És dels pocs pins que broten després de cremar-se. Té la particularitat de tenir gemmes sobre la fusta que ho cobreixen de acícules, donant-li un aspecte molt ornamental. Mitjançant podes intencionades es ressalta aquest efecte. Molt atacats en jardins per la plaga anomenada Procesionària. En jardineria urbana és molt apreciat pel seu port ploraner. Con exemplar aïllat o en grups. A vegades de lluny es pot confundir amb una casuarina.


Pinus pinaster
Important caràcter protector com a fixador de dunes, talusos i sòls pobres.Conífera originària del Sud d'Europa. Sinonímia: Pinus maritima. També conegut amb altres noms com pino rodeno o pino marítimo. Arbre  de fins a 30m d'alçada. Arbre de talla mitjana, copa clara. Els exemplars joves són ovoidals que en créixer adopten formes aparasolades. El tronc és recte i l'escorça esquerdada. Les fulles aciculars, de fins a 20cm de llarg, naixent de dos en dos, sobre un curt suport. Posseeix flors masculines i femenines. Fruits: Les pinyes són cons allargats que romanen en l'arbre varis anys abans d'obrir-se. Pinyes regirades cap a la base del ramillo, d'uns 10-20 cm i amb resina entre les escates. Tenen un color marró-vermellós amb quillas molt marcades i melics molt conspicus i punxats. Pinyons d'uns 8 mm de llarg de color grisenc i amb ala membranosa articulada d'uns 3,5 cm. Usos: Per a plantacions ornamentals als llarg de costes marítimes. Sensible a les gelades extremes, i al trencament de branques. Altitud: entre 0 i 1.500 m, encara que poden arribar fins a 1.700 m. Necessita llum i humitat atmosfèrica adequades (encara que suporta les sequeres estivals). Prefereix clarament terrens silícis vivint malament en els calcaris. Suporta bé els terrenys extremadament pobres.


Cedrus deodara
 Nom comú o vulgar: Cedre de l'Himàlaia o  Cedre ploraner. Arbre perennifoli de la família Pinàciaes. Originari de l'Himàlaia. Pot aconseguir els 40-50 m. d'altura, fins i tot en el seu lloc d'origen es troben peus de 70 m. Manté la silueta piramidal a voltes truncada en l'extrem per algun raig, durant la major part de la seua vida. Les branques creixen horitzontalment, amb els àpexs caiguts. Les fulles són aciculars, ja individuals o en grups de 2,5-4cm de llarg, primes, blanques i flexibles, de color verd grisenc.Les flors masculines apareixen individualment. Són cilíndriques, de 3-6cm de llarg, groguencs o rosa pàl·lid. Les femenines apareixen en petites pinyes de 1cm de llarg, verd clar o vermelloses. Floreix a la tardor. Molt longeu, podent arribar al mil·lenni. Fusta molt duradora que desprèn una agradable aroma. D'ella s'extrau una essència emprada en perfumeria i de propietats antisèptiques. És el cedre més ornamental. Tilitzat com exemplar aïllat o en grups. Requereix molt espai per a desenvolupar-se. No pot plantar-se en petits jardins. Creix en la Naturalesa en altituds entre 1300-3500 m. Es dóna bé en tot tipus de sòls, encara que no aguanta els molt humits. Resisteix el fred i la calor, però no les gelades molt perllongades. Les gelades molt fortes produeixen caiguda de fulles. No s'ha de regar molt, ja que no li afavoreix l'excessiva humitat en arrels, pudricions i mort.


Cedrus libanii
Cedre del Líban. Família: Pinàcies. Originari del Líban, Síria i Turquia. Conífera mitjana, fins a 40 metres branques estilitzades, no péndules i port irregular. Fulles de color verd més intens que el cedre de l'atles. Arbre bíblic, molt utilitzat en altres èpoques. És l'emblema del Líban. La seua fusta es considera com una de les més pesades, densa, fort, duradora i aromàtica. Usos: exemplar aïllat. Viu en boscos de muntanya entre els 900 i 2.100 m, encara que el seu òptim està entre els 1.300 i 1.800 m.
No suporta l'excés d'humitat. Més rústic que el Cedrus deodara però menys que el Cedrus atlantica. Sòl lleuger i fresc. Aguanta una mica de calcària. No aguanta el fred.


Abies alba
Nom comú o vulgar: Avet, Avet blanc, Avet del Pirineus, Avet europeu, Avet comú.  Sinonímia: Abies pectinata. Port: C. Família: Pinàcies. Origen: Europa, centre i sud. Espècie molt freqüent en les serralades del centre i sud d'Europa. A Espanya ha quedat relegada a la serralada pirinenca des de Navarra fins a Girona, situant-se el seu límit meridional en la Serra del Montseny. Arbre de gran bellesa per l'elegància de les seues formes i l'exquisit perfum balsámic que destil·la de les seues fulles i escorces. Altura: fins a 60 metres. En els primers anys, creix molt lentament. A partir dels 5 anys, pot créixer fins a 1 m d'altura per any. Arbre de talla mitjana que aconsegueix els 20-30 m d'altura encara que pot arribar a 40 o fins i tot 50 m. amb port regular fins a esvelt si les condicions són les apropiades. Port: copa piramidal o cònica estreta i recollida. Tronc recte i escorça grisa i llisa quan joves, esquerdant-se després en escates fosques. Copa densa, en principi estreny, cònica o piramidal. Amb el temps, modera el seu creixement en altura pel que fa al lateral adoptant formes tronc-còniques. Branques més o menys densament cobertes de pèls que solen ser de color vermellós. a diferència del pinsapo. Fulles fortes, flexibles i romes en la punta, de fins a 2,5 cm de longitud, disposades en dues files, de color verd fosc, brillant,  i amb dues bandes blanques en el enves.Les pinyes, de forma cilíndrica allargada, adquireixen un color castany mat quan maduren. La diferència entre l'Avet blanc i l'Avet roig aquesta en el matís clar del tronc de l'avet blanc. És d'aquest avet del que s'extrau la millor essència  utilitzada per a vernissos. La seua fusta de color clar, sense resina i gran resistència és molt valorada i apta per a gran varietat d'usos. La majestuositat del seu port i el seu colorit intens la fan molt valorada com espècie ornamental en jardineria i paisatgisme utilitzant-se per a aquesta fi varietats hibrides. Altitud: des dels 800 fins als 2.000 metres. L'altitud òptima a Espanya se situa entorn dels 1200-1600 m. No suporta els frets molt intensos, ni les atmosferes de pols o gasos tòxics. Necessita sòls frescos i profunds. Clima humit amb sequera estival no gaire acusada. Necessita ombra quan és jove. Sòl: cerca sempre terrenys profunds, frescs i humits no tolerant la compactació ni les textures sorrenques. Sembla donar-se amb igual abundància sobre sòls granítics com calcaris. Indiferent al pH.

Abies x masjoanii
Híbrid interespecífic del creuament entre l'Abies pinsapo i  l'abies alba. Port: C. Aparegut per casualitat als vivers d'Espinelves fa uns 50 anys. Es tracta de una espécie més resistent a la la sequera i al fret, i per estes raons, és molt utilitzada en jardineria ormnamental urbana. Per a diferenciar-lo de l'abet blanc n'hi ha que observar les seues fulles que recobren les branques en forma de ventall, no com en el abies alba, que es diposen unes en front de les altres en el  mateix vertex de la branca, com en un peine. Utilitzat com arbre de nadal, sobretot a Catalunya. Exemplar aïllat o en grups. Pot arribar als 40 m de alçada. S'ha de tindre espai suficient pel seu correcte desemvolupament. És prou rústic. No dona problemes pel sòl.


Picea abies
Nom comú o vulgar: Avet roig, Arbre de Nadal, Fals avet, Picea de Noruega. Origen: Europa, Montes del Nord i Centre. Sinònims: Picea excelsa. Arbre C de fulla perenne, aconsegueix fins a 50-60 m d'alçada. Port cònic, tronc gruixut i columnar amb escorça grisenca o vermellosa. Fulles aciculars de 10 a 25 mm de llarg unides en espiral. Copa: molt densa i de coloració fosca. Branques inserides en verticils anuals entre els quals es disposen branques secundàries de menor desenvolupament. La disposició espacial de totes elles depèn de la varietat i les condicions de l'entorn des de péndules fins a patents. Brots de l'any marró vermellosos o groguencs amb una mica de pubescència. És de fulla acicular perenne. És de color verd fosc brillant. Els fruits són les pinyes que són penjants a diferència de les dels avets que creixen rectes sobre les branques. Tenen forma ovalada d'uns 10-16cm. El color és verd i després marró.Sistema radicular molt superficial, amb llargues arrels laterals horitzontals que provoquen problemes d'estabilitat en certes situacions. És de lent creixement. Els famosos violins Stradivarius van ser construïts amb fusta d'aquest arbre. S'empra molt en jardineria com a exemplar aïllat, pantalles, etc. A Espanya és l'espècie més utilitzada com a arbre de nadal. Pel seu cultiu ha de situar-se a ple sol o a semiombra. Necessita sòls profunds i humits. És sensible a les gelades i sobretot a la sequera de l'estiu. Branques amb fulles en macroblastos. Prefereix viure en zones muntanyenques o fresques.


FAMÍLIA CUPRESSÀCIES

Cupressus sempervirens
Arbre C de la família de las cupressacies. Nom comú o vulgar: Xiprer, Xiprer comú, Xiprer dels cementeris. Origen: Regió mediterrània. Distribució: Espècie pròpia de les muntanyes semiárides de l'est i sud del Mediterrani com Líban, Síria, sud de Grècia, Tunísia o el Marroc. A Espanya se li pot veure per tota la seua geografia com a espècie ornamental o en repoblacions forestals puntuals. Conifera que pot aconseguir fins als 30 m. La forma de la copa és d'aspecte compacte i estret. Els brots, amb fulles molt xicotetes, estan disposades per tots els costats de les branques sent redons o quasi quadrats. Les fulles són esquamiformes, primes, aplanades, amb punta obtusa, deprimides, imbricades, de color verd fosc mat.. Inflorescències masculines terminals, solitàries o en grups i les femenines formant cons axil·lars. En el mateix arbre hi ha flors masculines i femenines (dioics). Fruits: Cons. Creixement: Ràpid en els primers anys. Molt emprat en grups, com a peus aïllats i per a formació de tanques i pantalles protectores. El xiprer va ser molt conreat i difós en el món grecorromà, arribant a ser un dels elements característics del paisatge i del jardí mediterrani. A causa de la seua longevitat s'ha plantat com a símbol funerari en els cementeris, per la qual cosa se li associa amb freqüència amb la mort. El xiprer és molt utilitzat com tallavents.
Pot viure més de 500 anys, citant-se exemplars que superen el mil·lenni.Li agraden més de sòls calcaris però viuen bé en qualsevol sempre que no estiga entollat.  Resistències: Suporta les gelades i la sequera, el vent, la contaminació i l'escàs manteniment. Viuen millor al sol i toleren la semiombra. Resisteixen bé el fred. Molt rústic, prosperant en tot tipus de sòls, excepte els molt entollats i salins.  Molt resistent a la sequera. No cal regar massa perquè malalta. S'ha d'observar en els quals vénen en contenidor que el arrel no ha començat a enrotllar-se formant una espiral, ja que açò provocarà que la planta no arrele bé. Quan plantes un xiprer procure no danyar les arrels, és molt sensible. Quan són adults no s'han de regar, llevat que l'estiu siga molt sec. Poda: Els primers anys no necessita poda, i després pot ser que tampoc siga necessària, salve per a guarir o recompondre. En tot cas, l'aguanta bé i s'ha de realitzar de la tardor a mitjan hivern, en l'època vegetativa, per a evitar les pèrdues de saba per les ferides. Tolera malament el repicat. El millor és utilitzar exemplars joves que vengen en tests. És sensible a la malaltia coneguda com a 'Seca del xiprer' (Seiridium). El millor és prevenir amb fumigacions anuals amb fungicida. Plagues com barrenillo es poden evitar mantenint a l'arbre ben regat i abonat. Vigilar els atacs de coxinilla.


Cupressus arizonica "Glauca"
Sinònims: Cupressus glabra. Nom comú o vulgar: Xiprer d'Arizona, Xiprer blau. Família: Cupressacies. Origen: Espècie originària del sud d'EUA i nord de Mèxic. Arbre perennifoli monoic, de fins a 20 m d'altura, copa piramidal, amb branquetes aspres. És una conífera. De ràpid creixement, color blau-grisenc i l'escorça del tronc és de color marró-vermellós, molt vistosa. Posseeix una fusta groguenca, de gra fi, emprada com a combustible i en fusteria. En jardineria existeixen de l'ordre de 7 varietats diferents. Algunes varietats: Cònica, Fastigiata, Variegata... S'utilitza en jardineria per a formar barreres que impedisquen el pas del vent pel seu port compacte i robust. És molt resistent a la sequera, tolerant als freds i a les gelades, i pot viure en quasi tot tipus de sòls. Es dóna bé en els terrenys secs i calcaris. Admet molt bé la poda. Usat per a la formació de tanques i barreres tallvents.


















x Cupressocyparis leylandii
Conífera i híbrid intergenèric aconseguit del Cupressus macrocarpa x Chamaecyparis nootkatensis. També anomenat comunment com Leilandi o xiprès Leyland. Diàmetre: 5-6 m. Alçada: 20-25 m. El seu creixement és molt ràpid fent-ho ideal per a tanques ben tupides. No obstant açò, també es pot plantar en solitari, on es podrà apreciar la seua bella silueta en forma de con. Aquest híbrid entre un xiprer vertader i un altre fals gaudeix en l'actualitat de molta acceptació com a espècie per a tanca alta i pantalla vegetal. Creix fins a 50 centímetres per any, no es poda per sota i pot ser retallat tant com vulguem. Es recomana mantenir-ho a una altura mínima de dos metres. Ideal per a pantalles altes però massa vigorós per a un petit jardí o per a una tanca. Té moltes varietats que s'usen generalment per a tanques i pantalles verdes. Est és un exemplar molt resistent, rústic i adaptable a qualsevol tipus de sòl. Resisteix en proximitat al mar. No tem els freds intensos. No és exigent quant al terreny.


Thuja orientalis
Sinònims: Biota orientalis, Platycladus orientalis. Nom comú o vulgar: Arbre de la vida, Biota, Tuia oriental. Origen: la seva àrea natural d'origen és molt extensa, des d'Iran fins a Xina i Corea. Etimologia: el nom "*Thyou" significa "arbre que produeix resina". Arbre de petita talla, no supera els 12 m d'altura, i freqüentment té port arbustiu. Tronc: amb escorça prima, esquerdada fina, de color marró-vermellós, desprenent-se en bandes en els exemplars vells. Port desgarbat, polimorfo, poc dens, en col·locar-se les branquetes aplanades en plànols verticals. Fulles: esquamiformes, en 4 files, estretes, molt punxegudes; són de color verd clar. Floreix a la primavera. Cons masculins globosos o ovoides, amb les escates oposades. Fruits: pinyes ovoides d'1-1,3cm de llarg, amb 6 a 8 escates desiguals, carnoses i proveïdes en el dors d'una protuberància recurvada en forma de banya, amb 1 a 3 llavors ovoides, anguloses i desproveïdes d'ala, en la seva aixella.  L'oli de la Tuia és verinós. Varietats de silueta piramidal, amb preciosos tons daurats. Thuja orientalis és utilitzada per a repoblacions i en jardineria només en tanques i barreres contra el vent. Es conrea a Orient des de l'Antiguitat, en temples i cementiris, sobretot en els jardins japonesos. Suporta el sol i la mitja ombra. Tolera igual els hiverns molt freds. L'acció del fred posa el fullatge amb tons marrons que no han d'espantar-nos. Viu molt bé en sòls argilencs no massa pesats, encara que prospera en gairebé tots.  S'adapta a sòls calcaris. Les Tuies estimen els sòls profunds i humits ben drenats. Molt utilitzada sobretot les varietats aureovariegades, les de més escassa talla s'empren en rocaies i les de llavor en tanques.
Plagues i malalties de la Tuia: 
Seiridium.
Les fulles de les branques altes es dessequen causat pel fong Coryneum cardinale.
La dessecació de les fulles i branquetes de l'àpex pot ser causada també per altres fongs com Cercospora thujina, Pestalozzia funerea, etc. Tractar amb coure. És freqüent que les fulles velles de l'interior de la tanca de Tuia s'assequin i caíguin a la tardor. Aquesta caiguda és més abundant quan la planta ha vegetat malament en la temporada anterior o ha sofert danys per Aranya o una altra plaga.
Pardeado primaveral de les fulles.


Juniperus x media "Pfitzeriana Glauca"
Conifera (C) de la família de les cupresàcies. Híbrid que ha donat nombroses formes conreades, moltes de les quals tenen un port prostrat, és a dir, emeten les seues branques prop del sòl creixent escandalosament. Conífera de poques exigències, creix a ple sol o en ombra parcial. La coloració daurada de les tiges tendres es troba en el seu millor moment a principis de l'estiu, però és una planta cridanera durant tot l'any.




FAMÍLIA TAXÀCIES

Taxus baccata
Nom comú o vulgar: Teix. Origen: Europa, oest d'Àsia. Distribució: Apareix de forma aïllada a Europa, nord i oest d'Àsia, el Marroc i Algèria. A Espanya se li pot veure pràcticament en totes les serralades i en Balears encara que les seves poblacions han sofert una gran reculada. Arbre C amb copa piramidal àmplia i branques horitzontals un poc tallants. Alçada: 4-20 mts. Una de les seves característiques és el seu lent creixement. Espècie molt longeva, hi ha exemplars a França d'1.500 anys. Els arbres joves augmenten de 20-30 cm. d'alçada cada any i els arbres vells deixen de créixer en altura i en grossor. La seva copa és cònica quan té un sol tronc, o s'estén irregularment quan té diversos troncs. Les fulles són aciculars, d'1-3cm de llarg, i 2-3mm d'ample, planes, toves i de color verd fosc, disposades de dos en dos. Hi ha teixos mascle i femella (dioics). Floreix a la primavera, mentre que els fruits maduren a la tardor, amb una grandària de 8-10 mm. Les fulles, branques i la fusta contenen un alcalóide molt tòxic (TAXINA) que provoca convulsions, hipotensió i finalment la mort. Espécie funerària-espiritual de la cultura celta. S'ha usat com a abortiu, però en l'actualitat ja no s'usa pel greu perill d'enverinament. Excepte l'embolcall vermell que envolta el fruit tot és verinós en el teix.  El seu fruit de color roig es diu aril. Arbre molt benvolgut per la seva fusta per a ebenisteria i fusteria cuidada. Posseeix una fusta molt resistent a la intempèrie, havent estat utilitzada en la construcció de rodes. S'utilitza per fabricar arcs i ballestes, per la seva adequació per admetre formes corbes per la seva flexibilitat; d'esclops i de claus de barrils. Usos: ideal per formar tanques, bordures i formes geomètriques. Molt usat en ornamentació perquè admet molt bé la retallada. Com a arbust de jardí o per a tanques. Molt emprades les varietats fastigiates o áurees. El Teix es plantava sovint en cementiris per ser el seu fullatge perenne i la seva longevitat, símbols del triomf de la vida eterna, i també va ser costum plantar-ho en construir grans monuments perquè el teix fos un testimoni viu de la seva història. Altitud: des de 500 fins a 1.800 m, fins i tot 2.100 m. Prefereix els tàlvegs frescos en zones d'ombra muntanyenques. Aguanta bé el fred encara que requereix una mica d'humitat ambiental i edàfica. Suporta relativament la sequera. Terreny amb un bon drenatge. Indiferent al substrat des de sòls acids a bàsics.

 

sábado, 27 de noviembre de 2010

FAMÍLIA SIMARUBÀCIES

Ailanthus altissima
Arbre caduc de gran port originari de la Xina. Sinonímia: A. glandulosa.  També conegut com arbre del cel o ailant. Extremadament rústic. Arbre dioic, de fins a 20 m d'alçaria. Escorça llisa, grisa, trencada en els exemplars adults. Fulles compostes, pinnades, de 45-60 cm de longitud, amb 13-25 folíols de 7.5-12 cm de longitud, de oblongos a lanceolats, amb 2-4 dents en la vora, prop de la base. Les fulles es disposen en raims en els extrems de les tiges. Flors de color blanc-groguenc disposades en panícules de 10-20 cm de longitud. Fruits en grans raims penjants. Són de color vermellós, alats (sàmares), d'uns 5 cm de longitud, amb les llavors en el centre. Fruit sàmara. De creixement molt ràpid, prosperant encara en terrenys de secà, preferint llocs on puga obtenir més aigua. Suporta sòls calcaris i s'adapta a climes marítims. Tolera molt bé les altes temperatures de l'estiu. Resistent a la contaminació, sol usar-se per a conservar el sòl. Aguanta la proximitat del mar i no té malalties destacables. Espècie molt invasora. S'escampa molt ràpidament.mar. No requereix gran poda, llevat que es vulga elevar la seua altura.

FAMÍLIA ACANTÀCIES

Acanthus mollis
Planta policàrpica caduca rizomatosa originaria del Sur d'Europa y Àfrica del Nord de fins a 1 m d'alçada. Popularment coneguda com acanto. Históricament van ser esculpits als capitels de la Grècia clàsica. Fulles: simples, en roseta, grans de 35-50 cm de longitud. Floració abundant i duradora, espectacular. Flors blanques i bràctees porpra sobre tiges rígides a la primavera tardana o estiu primerenc. Espigues aptes per a rams secs. Els seus fruits exploten per disseminar-se. S'empra en jardins, com a planta seca i en test per a la decoració de patis. Queda bé juntament amb falgueres de fulla gran i bambú. Luz: li agrada l'ombra o semiombra. Creix en sotaboscos.Creix millor en ambient humit. Situació protegida del vent. Tolera ambients marins. Sòl profund, com a mínim 40 cm de sòl solt i permeable. Prefereix sòls humits i frescs. No floreix en sòls pobres. Plantar deixant 60 cm entre els exemplars. Necessita molt espai.


Justicia adhatoda
Arbust perennifolio originari de la India amb tiges alçades o ascendents. Fulles lanceolades de color verd clar d'uns 20 cm de llarg. Fulles oposades, ovado-el·líptiques o lanceolades, nervadura prominent. Inflorescència en raims terminals de color blanc, bilabiades i amb una agradable olor. Fruits: és de tipus càpsula però té poca significació. Usos i aplicacions: exemplars aïllats i formació de massissos combinats amb altres plantes. Exposició assolellada en llocs protegits.

FAMÍLIA ASTERÀCIES

Gazania sp
Planta policàrpica perenne de la família de les asteràcies originaria de Sudàfrica. Molt utilitzada en macizos de flor. Fulles simples amb polimorfisme. Planta vivaz amb floració en primavera-estiu que viu a ple sol. Les flors són semblades a les de la margarida, però de major grandària. Els colors més freqüents són el groc i el taronja. És una planta tapitzant, molt adequada per a formar massissos, borduras i rocallas al sol. També per a conrear en tests i jardineres. Necessita un lloc assolellat, si no, les flors no s'obrin. Les flors es tanquen cada nit. Temperatures: per a climes suaus. Només aguanta gelades febles (-5ºC) i esporàdiques. Molt sensibles a les gelades pel que s'aconsella extraure-les i guardar-les en interior durant l'hivern. Viu bé en qualsevol terreny; encara que prefereixen els lleugers. Regs no massa abundants. Li perjudica l'excés d'humitat. Els regs han de ser freqüents a l'estiu.

Senecio petasitis
Magnífic arbust persistent originari de Mèxic. També conegut popularment con geranio de México o platanillos. Port ramificat i arredonit d'1-1,5 m d'altura. Forma una bella massa de fullatge d'aire tropical. Belles fulles grans, aterciopelades, que enrogeixen amb el fred. Fulles pubescents, lleugerament palmades, sostingudes per un peduncle marró. Flores groc viu, en grans panícules terminals, que apareixen a l'hivern. Molt decoratiu per l'amplitud de les seues fulles, que contrasten amb altres més xicotetes. Pot cobrir el sòl només o formant massissos. Viu tant a ple sol com a mitja ombra, en llocs lleugerament abrigats. Accepta tots tipus de sòls. Tolera la sequera.


Bellis perennis
Planta policàrpica perenne originària d'Europa. Popularment coneguda per Botonets o margarida de los prados. Es tracta d'una espècie de temporada, es a dir, una planta anual perenne. Alçada: fins a 20 cm. Fulles disposades en roseta basal, de contorn oboval-espatulat, amb un nervi central i el marge crenulat, peciolades. Les seves flors vénen en botons compactes i el seu colorit és molt variat com el blanc, rosa i vermell entre uns altres. Floreix pràcticament durant les quatre estacions, depenent en l'època en la qual hagi estat sembrada. En el jardí, s'usa per formar massissos i parterres. Per plantar en rocalla o en prats naturals. Creix en tot tipus de climes però, encara que no tolera les gelades fortes, prefereix els més aviat freds per estimular la floració. Llum: sol-semiombra. No és una planta exigent quant a sòls.

Calendula officinalis
Planta (ppp) que es conrea com a anual (es rebutja després de florir). Forma xicotetes mates d'uns 40 o 50 cm d'altura. Les fulles són lanceolades, d'un color verd fort. Posseeix un fullatge aromàtic. Les flors formen caps grans en relació amb la grandària de la planta, de colors groc, taronja, albercoc i barreja de les anteriors. La floració dura quasi tot l'any, depèn de la sembra, però sobretot a l'estiu. Para jardí i test. És especialment indicada per a arriates, en combinació amb plantes perennes vigoroses. Llum: a ple sol. Tolera la semiombra. Resistència al fred: tolera fins a -3°C. Evitar llocs humits. Sòl ben drenat. Susceptible a l'excés d'humitat. Necessiten una terra normal de jardí, molt permeable, barrejada amb arena.

Pericallis x hybrida
Planta anual utiitzada per a macizos de flor de temporada. Originària de les Illes Canàries on popularmet es coneguda con Cineraria. Sinonimies: Cineraria x hybrida o Senecio x hybridus. N'hi ha de diversos colors. No mujar les flors per a no tacar-les.

Senecio angulatus
Es tracta d'una planta crasa oriünda de Sud-àfrica que es conrea com a planta ornamental, en ocasions es pot localitzar en zones assilvestrades de camins, i establida molt propera a pobles del sud d'Espanya. El S. angulatus és una admirable planta molt comuna en llocs de clima mediterrani, de molt fàcil cultiu i una excel·lent alternativa per a donar colorit en època hivernal gràcies a la seua floració.
Les tiges de color verd pàl·lid i sovint castany o vermellós són igual que les fulles suculentes, creixen de manera embullada i són capaces de cobrir murs o parets si se'ls proporciona un suport adequat on es puguen sostenir. És admirable per la seua fàcil cura i ser una excel·lent planta per a conrear en zones properes al mar ja que tolera bé els ambients salins. També es coneguda con Senecio hiedra. Sinonimia: Senecio macroglosus.

Senecio lineatus
Arbust perenne originari de Sudàfrica. Les inflorescències són cims corimbiforms amb pocs o molts capítols, en ocasions solitaris, en disposició terminal o naixent de les aixelles de les fulles superiors. Capítols en general radiats i heterógams. Les flors radials són femenines, uniseriades, mentre que les flors del disc són hermafrodites i fèrtils. És molt rustic i soporta la sequera i la salinitat prou be. S'utilitza pera macisos xerofitos.

Euryops pectinatus "Viridis"
Arbust perenne (ap) procedent d'Àfrica del Sud. Es tracta de la margarida groga. És una mata llenyosa arredonida de fins a 1,5 m d'altura, d'atractiu fullatge grisenc i bella floració hivernal. El seu repòs vegetatiu ocorre a l'estiu. Flors grogues daurat durant quasi tot l'any, excepte a l'estiu. S'usa en jardins mediterranis per a formar massissos i grups de flor. També és una bona planta per a tests i jardineres. Viu a ple sol i resisteix fins a -8ºC. Suporta llargs períodes de sequedat, però és aconsellable subministrar-li aigua de tant en tant.

La tallagespes assassina






video

 

jueves, 25 de noviembre de 2010

FAMÍLIA FITOLACÀCIES

Phytolacca dioica
Arbre caduc originari d'Amèrica del Sud també conegut com bellaombra o ombú. Fulles grans eliptiques simples peciolades, glabres. Arbre diòïc. Alèrta amb el seu potent sistema radicular; plantar en llocs on hi haja espai suficient per al seu desenvolupament. Arbol *perennifolio que pot aconseguir fins a 15 m d'altura, que presenta ramificacions des del sòl i una arrel fortament eixamplada en la seua base. Manté la fulla tot l'any o la perd si l'hivern és alguna cosa rigorós. Creixement: ràpid; aconseguint el seu màxim desenvolupament abans dels 15 anys. Fulles: Simples, senceres, de grandària molt gran i de port caigut. Flors: De color blanc, disposades en raims de petita grandària. Floreix a la primavera. Fruits carnosos, tòxics, verdosos. És molt longeu; encara que no es pot predir l'edat; a causa de la manca en el tronc dels anells anuals de creixement. Els fruits i arrels són utilitzats per a l'extracció de tints. En jardins com a exemplar aïllats i no s'han de plantar a menys de 5 m de construccions i tampoc sobre paviments tipus *acerado perquè alçaria les lloses amb els anys. Prefereix els climes suaus i càlids. No tolera els freds intensos ni les gelades llevat que siguen febles i esporàdiques. Prefereix sòls humits; encara que de qualsevol naturalesa, resistint perfectament la salinitat dels climes marins. Bon comportament prop del mar. No requereix poda més que per a suprimir la vegetació pròxima al sòl. Lliure de plagues i malalties.

jueves, 18 de noviembre de 2010

FAMÍLIA ESCAL.LONIÀCIES

Escallonia rubra "macrantha"
Arbust perenne originari de Xile. Anomenada escalonia o siete camisas. Les seues fulles són simples, alternes, amb marges dentats, de color verd fosc, més clares en la cara posterior. Les seues flors tenen forma de campaneta reunides en panojas terminals, molt perfumades, de color blanc, rosa o carmesí. Flores en inflorescència paniculiformes, hermafroditas, actinomorfas, pentámeras. Floració: principis d'estiu. Fruit càpsula dehiscente per 2-3 valvas. Lo bonic d'aquest arbust és la gran durada de la seua floració a més de que és molt resistent a les sequeres. En tanques, en massissos, o rocalles. Es recomana plantar en llocs ben assolellats. Resisteix vent i admet la poda severa. 


FAMÍLIA CASUARINÀCIES

Casuarina cunninghamiana
Arbre perenne originari d'Australia. Popularment conegut con casuarina o pi australià. Diòics (mascles i femelles). Fulles imbricades, tiges fotosintètiques. La casuarina sembla una conífera pel fullatge, però no ho és. Fulles: les fulles de casuarina són fines, semblades a les acicules dels pins, però no són gimnospermes. Ús de casuarina com cortavientos, en alineacions, o com a peu aïllat. En alineacions cal disposar d'espai suficient. S'utilitzen com a exemplar aïllat perquè puguen desenvolupar tot el seu port. La casuarina serveix per a fer una perfecta pantalla de gran altura contra el salitre del Mar. Casuarina té poques exigències, és molt rústica. Resisteix ben la falta d'humitat i els substrats salins, per aquest motiu es molt adequat en zones litorals. La casuarina suporta la proximitat del mar i els sòls pobres i salins.

FAMÍLIA URTICÀCIES

Parietaria officinalis
Planta policàrpica perenne (ppp). També anomenada herba del mur. És una mala herba molt comú originaria de Europa del sur que creix en qualsevol lloc. És nitròfila. Fulles romboidals de color verd brillant en la zona del feix i sense lluentor o mat en la zona del revés; s'uneixen a la tija amb un cabillo de longitud mitjana, que suposa la meitat de la grandària de la pròpia fulla. Els nervis d'aquesta s'observen visiblement, tant en el feix com en el revés. Parietaria floreix durant la major part de l'any, depenent de la zona on es desenvolupe. Les flors de parietaria, en qualsevol cas, són de petita grandària, amb una coloració lleument vermellosa.

FAMÍLIA CAPRIFOLIÀCIES

Viburnum tinus
Arbust perenne de la família de las caprifoliàcies originatri de la regió mediterrània, també anomenat Marfull o Durillo. Junt amb les alsines són la vegetació autoctona d'esta part del mediterrani. Fulles oposades, coriaceas i senceres de color verd intens en la fes i més clar en el revés amb mechitas de pèls en les horcaduras dels nervis. Flors blanques xicotetes, en corimbe. El fruit és una drupa ovoide de color blau metàl·lic i lleugerament aromàtic. Floreix durant tot l'hivern i primavera, fructificant a l'estiu i tardor. S'haurà d'anar amb compte amb ells per ser tòxics per a la ingestió. Les branques d'aquest arbust es van usar en la antiguedad per a lligar gavillas i per a tot tipus de treballs de cistelleria. El Durillo és una excel·lent elecció per a plantar en el jardí, on formarà espectaculars masses o destacarà com a exemplar aïllat per la seua floració i gran port. En ser un arbust de fulla perenne, amb fulles lustrosas semblants a les del llorer, formarà també excel·lents tanques.

Viburnum rhytidophyllum
Arbust perenne d'origen xinés. Fulles llargues i estretes amb nervadures molt marcades de color verd intens. Flors blanques de 6,5 mm de diàmetre, disposades en cims de 20 cm de longitud. Floració des de primavera fins a l'estiu. Els fruits persisteixen sovint fins a entrat l'hivern i per això li dóna un aspecte bastant més ornamental que altres Viburnum. La majoria d'espècies, tenen fruits tòxics per a la ingestió humana, no per a la ingestió animal, sobretot per als ocells, els qui s'alimenten d'ells. Llum: millor en una semiombra on les llum solar que li arribi sigui la de les hores menys fortes. Creix bé en climes suaus, entre els 10ºC i els 25ºC, humits. Les seves fulles són perennes però amb climes molt freds, sota zero, poden caure o quedar molt lletges. Es localitza en llocs d'ombra i vores de cursos d'aigua. Com tots els Viburnum, destaca per la seva tolerància a les condicions adverses, als diferents tipus de sòl, acidesa i humitat.

Viburnum suspensum
Arbust perenne arredonit originari d'Asia de l'est, de fullatge lustrós, amb fulles de forma oval i de color verd profund. Els caps florals apareixen a la primavera i contenen flors xicotetes blanques amb tints rosats. Altura mitjana 1,80-3,00 i diàmetre 1,80-3,00. Utilitzat per a tanques.


Lonicera fragantissima
Arbust perenne o caduc depen del grau de fret originari de la Xina. Nom comú o vulgar: Madreselva. Forma un matoll d'uns dos metres d'altura i de gran extensió. Les seues branques, d'un to similar al rogenc, s'omplen de florecillas blanques de cara al mes de febrer. Fulles ovals i verds que apareixen durant la primavera. És un arbust que no requereix moltes cures. Prefereix l'ombra. Suporta terrenys calcaris.


Lonicera japonica
Arbust sarmentos perenne originari d'Àsia de l'Est popularment anomenat com Xuclamel del Japó o Madreselva del Japó. Pot conservar les fulles a l'hivern si no és fred. Fulles oposades, el·líptiques, acuminades. Vigorós creixement; en un sol any, poden aconseguir diversos metres de longitud. La fan útil per a amagar ràpidament vells rafals o qualsevol altra cosa antiestética. Dóna grans grups de flors tubulars des de ben entrada la primavera fins a mitjan estiu. Aquest lligabosc té flors blanques que es converteixen en grogues a mesura que envelleixen. Floració llarga i de molt color.  Molt olorosa. El seu fruit, amb grups de baias en forma ovalada que una vegada madures són roges, i la seua olor, són unes altres de les seues particularitats. Usos: per a murs, tanques, per a tanques (tolera molt bé la poda), etc. També usada com cobertora del sòl, aconseguint 20 cm. Llum: en un emplaçament assolellat o amb una mica d'ombra. És l'enfiladissa recomanada per a llocs ombrívols i orientats al nord. Reg: no és exigent, resisteix la sequera. Sòls: es donen en quasi tots els tipus de sòl, encara que els més adequats són els que posseeixen un elevat nivell d'humitat i que hagen sigut enriquits amb matèria orgànica. És molt invasora, per l'ha de contenir el seu creixement.


Abelia x grandiflora
Arbust perenne amb branques arquejades i vermelloses de fullatge persistent, d'1-1,5 m d'altura i fins a 3 m. Fulles ovals, oposades, ovades o ovado-lanceolaeas, curtament peciolades amb marge serrat  Flors d'1-1,5 cm de llarg, blanc-rosades, disposades en inflorescència en l'extremitat de les branquetes Després de la floració persisteix el calze de color vermellós. Època de floració: des de la primavera fins a principis de la tardor. És una planta poc comuna pel seu període de floració excepcionalment llarg. Flors tubulars acolorides de blanc rosenc, lleugerament perfumades. Fruit allargat i coronat pel calze persistent. Pot plantar-se al costat d'altres espècies, aïlladament i fins i tot en test, però és millor que componga masses uniformes o, almenys, que les taques formades amb ella siguen extenses i àmplies. Sòl tou, permeable, ben abonat i no calcari. És estupenda per a crear un massís d'arbustos. Emplaçament a ple sol en els temperats i mitja ombra en climes càlids.  Floreix òptimament a ple sol.
En semiombra creix bé, però floreix menys. Gran rusticitat.